La Masia Torrefigueres és un edifici del segle XVIII, de valor patrimonial per a Sant Boi de Llobregat, que ha arribat fins al nostres dies, després de cronologies diverses, com a equipament municipal. Totalment integrada dins del teixit urbà de la població, respira encara els seus orígens de pagesia al peu de la Muntanyeta, un gran parc natural que l’urbanisme ha encerclat i que ha sabut preservar.

Ens vam trobar la Masia Torrefigueres essent oficines des de la darrera gran reforma, a finals dels anys 90. Però la dinàmica poc programada de l’administració l’havia anat convertint en un edifici obsolet, massa compartimentat, desendreçat i laberíntic, amb mancances d’instal.lacions i normativa. Calia abordar una nova reforma valenta que, post-pandèmia, va esdevenir emblemàtica. La decisió política va ser traslladar bona part dels serveis municipals a un edifici que havia de ser capdavanter d’una concepció de treball més oberta i no tant departamental, dotat d’unes instal.lacions i intercomunicacions òptimes, i model d’auto-gestió i d’eficiència energètica amb un ambiciós sistema de captació solar.

Malgrat l’abast de la intervenció programàtica, tot l’equip s’ha esmerçat per retrobar la Masia original en el grau més pur possible que, en part, depenia de reformes anteriors que ja n’havien canviat la configuració. L’objectiu ha perseguit redescobrir els espais originals, la dimensió màxima de les sales, els elements constructius característics com els pilars i les voltes de la planta baixa, l’estructura de parets i portes del primer pis, les façanes pràcticament verges, les galeries porticades dels caps, els balcons del carrer, els tancaments i els porticons, etc… I també el actius de la reforma anterior com l’escala i l’ascensor interiors, el murs de formigó, la successió de passos de la planta baixa, la galeria vidriada abocada al pati, i tota la planta diàfana del sota-coberta.

Algunes de les noves intervencions són visibles i contundents, invasives fins i tot. L’escala d’emergència de ferro volada a la façana de ponent, el nou pavelló-menjador contra el mur de la parcel.la, el cos de l’ascensor i de ventilacions enmig del pati, etc., que se sumen a les altres intervencions aparegudes abans, estranyes al volum original de la Masia. Per això hem imaginat una nova pell de deployé que les embolica, que proposa una geometria ritmada que les unifica, fent-les alhora interessants visualment i fàcils climàticament. Un gest que tensiona el contrapunt entre la lleugeresa etèria de la nova gelosia metàl.lica i el color terrós i pesant dels murs vells de la Masia.

Hem triat el color de la terra-cuita, ja sigui en l’aspror de la ceràmica o bé en la dolçor de linòleum. Els terres parlen com el color de les voltes i com la pell de l’edifici, i dialoguen amb tots els matisos dels blancs interiors, en una austeritat que enriqueix aquesta arquitectura. Serà, en acabat, el propi ús de les persones, dels objectes, de les robes, etc., qui acabarà amb altres colors diversos de fer el lloc humà.

Hem intentat, per tant, no deixar marca d’autor, sinó deixar fer i que sigui la Masia qui proposi la seva pròpia semàntica.

Amb Anna Ortega.

Reportatge fotogràfic de Judith Casas.