Un pis de l’Eixample d’una finca de l’arquitecte Domènech Sugrañes. Ens vam trobar l’habitatge força desconfigurat, resultat de reformes diverses al llarg de la seva cronologia. Hi era difícil reconèixer elements originals més enllà d’alguns tancaments, comptades zones de mosaic hidràulic, el sostre de la sala i el pas del menjador  i, és clar, la potencialitat desdibuixada inherent dels propis espais.

El projecte pensa l’habitatge com una successió de sales, enteses amb els sostres a altura màxima, emmarcats amb motllures, amb mosaic hidràulic i amb el llenguatge propi d’un habitatge clàssic. S’hi interposen uns altres espais que cal travessar per anar d’una sala a l’altra, i que situen el programa petit i específic (la cuina, els banys, passos a dormitoris, etc,). Aquests espais intermedis tenen el paviment de parquet i es personalitzen segons ús i caràcter, i es mostren a les sales amb un revestiment de fusta des del terra fins al nivell dels passos, i que juga amb el cromatisme dels grans volums blancs i dels seus mosaics hidràulics.

S’ha recuperat una zona de paviment original, i se n’han fabricat de nou a partir de l’original introduint un color per a cada sala principal. S’ha recuperat la motllura de l’antiga sala i se n’han aportat de noves similars per ribetejar els sostres de les altres. S’han restaurat finestres i balconeres.

El projecte proposa la continuïtat i la fluïdesa de l’espai resultant, d’un extrem a l’altre de la planta, en una relectura nova i sorprenent d’un habitatge de l’Eixample. Estructuralment una sèrie de parets de càrrega transversals ritmen la successió dels espais. Sense eliminar-ne cap, el detall petit de la proposta ha generat un regruix a les parts altes, també com a suport de les instal.lacions, que visualment es percep com un element estructural suspès de costat a costat, a modus de jàssera virtual. El revestiment de fusta de les parts baixes d’aquetes parets els confereix lleugeresa i gairebé la qualitat de paraments mòbils. L’espai resultant és ric amb visions creuades i se’ns mostra amb les seves dimensions màximes.

La buidor dels espais que mostren les fotografies d’una obra tot just finalitzada té el contrapunt de permetre imaginar-hi més d’una manera d’habitar-los, i l’abstracció necessària per projectar-hi una casa, un despatx professional, la seu d’una entitat, etc, com sempre ha permès la dignitat dels pisos de l’Eixample.

En col·laboració amb estudi nus i valgreen