Tenim a les mans un pis d’una finca centenària. Poc alterat. I posem en valor els seus espais i els seu elements constructius característics: els balcons i tancaments de façana, les portes de distribució amb vidres ornamentats, el sostre de bigues i revoltons enguixats, el terra de rajola vermella. I restes de parets revestides de paper pintat, traces romanents d’estucs, pigments oblidats…

La distribució preexistent era molt fragmentada, amb sales i dormitoris petits, alguns interiors, i amb corredors foscos. Es transforma en un únic espai principal, ampli i clar, que centralitza tota la vida i que es centrífuga cap a espais més acotats: el dormitori, el despatx, els banys, l’escala d’accés… Després, però, retornen i es relacionen de manera modulada amb l’espai primer. Tot dialoga i es troba al centre de la casa.

Eliminant envans, canviant de posició algunes portes preservades, restituint peces de paviment, tot sembla que ja era així des de sempre. Però ara tot respira més, tot és més ampli i sembla més gran. L’orientació de tres façanes i els porticons i les persianes retrobades, permeten fer trobar enmig de la casa visuals llargues i diverses i una infinitud de llums i percepcions al llarg del dia i de l’any.

El pis no és gaire gran. Però un armari enorme, no imaginable abans, el travessa de cap a cap, fent-se en cada tram al seu ús concret (la cuina, les llibreries, el dormitori, etc.), i dotant la casa d’una gran capacitat d’emmagatzematge, impensable, i d’una fluïdesa i una percepció dimensional màximes.

Treballa a casa. És escriptora. Aquesta successió d’espais amplis i íntims alhora, de textures properes, de llums suggerents, conformen el seu món per crear… I tots els llibres endreçats en llargues fileres, emmarcades per la nova arquitectura, sempre deixen entreveure, com si se’ls hagués escrit un darrer epíleg, el pòsit i les traces del temps.

Amb Espai Vives.

Reportatge fotogràfic de Judith Casas.