La plàstica del formigó ens serveix per emmotllar una casa, que respon al programa funcional, als condicionants del lloc i a les expectatives d’habitar-la dels seus propietaris.

Una parcel.la rectangular, inserida en una zona residencial-jardí, discreta i oferint el seu costat curt al carrer, amb un pendent definidor, orientada a migdia i a unes vistes que s’escapen més enllà de l’entramat urbà immediat.

La casa s’estructura en tres nivells. El pla inferior és el d’accés i conté el garatge, l’escala i unes sales en semisoterrani. El nivell primer és global i s’estira des del jardí posterior, entra a la casa i articula tots els espais principals i torna a sortir en una terrassa que sobre-vola la visió del carrer i que es projecta més enllà, cap al contrallum i cap al paisatge. Aquest nivell conté dormitoris, el pati d’accés, una zona central de cuina i sala, el porxo, la terrassa i la piscina. La segona planta conté la resta de dormitoris i se situa a la part posterior de la casa.

La geometria del formigó emmarca plans transparents i opacs, de vidre i de fusta, tant en planta com en vertical, que estructuren els espais de la casa, buits o plens, exteriors o interiors, de dalt o de baix, en una proposta sorprenent de relacions entre els uns i els altres. Els espais es fonen en planta i en secció. El punt central de la casa és travessat del darrera al davant per l’eix que disposa el programa funcional, d’un costat a l’altre per la llum que barreja l’interior i el pati central, i de dalt a baix pel doble espai de l’escala. I “des d’aquí ho veiem tot”, “és el lloc de la casa on hi passem més temps”, “al taulell de la cuina ho fem gairebé tot”…

Al final quan hi ets, hom percep la casa com un oasi que té prou energia per generar el seus propis referents. Pels espais interiors o exteriors que dialoguen. Per les visions creuades que intueixes. Per les llums sempre canviants. Pel contrallum del migdia. Per la màgia del vespre. Pels els reflexos sorprenents. Per la textura aspra de la fusta. Perquè s’ofereix en les seves dimensions màximes, d’un extrem a l’altre. Perquè alhora també t’acota cada ús i et retroba l’escala domèstica. Perquè et convida a un jardí i a uns paisatges propis que tot just despunten però que ja n’intueixes el seu escat. Perquè es proposa com un gran tauler de jocs que s’estén sense unes regles prefixades, infinitament modulable per la transparència del vidre, per la calidesa dels cortinatges, pel l’ombra etèria que projecta un formigó rotund, per la música i els colors que emmiralla l’aigua primera. Perquè emmarca l’entorn immediat i el paisatge final. Perquè es percep com una arquitectura humana i propera. Per la vida que proposa…