Es tracta d’una casa vella del nucli històric de Premià de Dalt, dins d’una estructura urbana ancestral que fa que la casa tingui l’accés principal per un passatge en cul de sac i una façana posterior donant a un carreró que tampoc no té sortida. Forma part d’una petita renglera de cases, d’un petit veïnat…

Originalment la casa tenia l’estructura pairal catalana de tres crugies, amb la central principal i les laterals servidores. La crugia esquerra es va segregar fa ja alguns anys, restant la crugia central i la crugia dreta. La casa té planta baixa, una planta pis i una planta segona de sota-coberta. S’estructura amb murs perimetrals de pedra i parets interiors portants de totxo manual. El sostre de la planta baixa és de volta catalana de rajola ceràmica. El sostre del pis és de bigues de fusta escairades i revoltons de volta ceràmica. La teulada és de bigues de troncs i llates de de fusta, acabada amb teula.

La casa mai no havia estat reformada ni rehabilitada de manera general. Actuacions de manteniment o concretes per a una cuina nova, o per a un bany renovat, sense gaire consciència de les preexistències…, però alhora prou aïllades per no haver des-configurat el valor patrimonial de l’edifici. Així que la vam trobar gairebé amb tot, amb els murs originals, amb l’escala original, amb els sostres originals, amb les obertures originals, amb els paviments originals, amb els passos originals, amb les fustes originals, amb la teulada vella… un repte per a una nova intervenció que, ara sí, calia que fos sencera.

La casa necessitava una renovació important. El seu estat d’envelliment la feia poc habitable, amb uns espais poc adients per a les necessitats d’ara, amb unes instal·lacions obsoletes, amb uns elements constructius desgastats i poc eficients, amb patologies d’humitats, de xilòfags, etc…

L’estratègia de la promoció ens va portar a considerar una nova divisió de les dues crugies restants: una casa A i una casa B. La segregació es va fer vertical, de terra a teulada, resseguint la paret interior portant. Uns passos que es van tancar, i unes portes que, tot i romandre, no es tornarien a obrir. I ens donava l’oportunitat de fer una escala nova, de repensar recorreguts i d’establir noves jerarquies d’espais principals i servidors a cada casa.

Una arquitectura nova que s’esdevenia dins d’unes preexistències que revivien pel nou projecte, passant a formar part de relacions visuals descobertes, enfilant eixos compositius acabats de traçar, descobrint òptiques verges amb llum que irrompia per on no havia entrat mai, travessant les claraboies obertes a la teulada o els emmarcats dels nous buits de pedra de la façana que, des d’ara, conviuran amb les velles finestres.

Els sostres de voltes de baix, les bigues i revoltons del mig, la fusta recargolada de la teulada, els passos emmarcats amb pedra, les parets gruixudes i imperfectes, les rajoles aspres i gastades, la fusta treballada de portes que recorden per on es passava, els porticons recremats… i el contrapunt del nou, del metall tens, del vidre net, de la fusta plana, dels llums encesos, de la cuina oberta, del mobles estrenats… i de la pàtina blanca que ho reviu tot.

Reportatge fotogràfic de Judith Casas.